A Montenegro -recordem-ho: les xifres van ser pactades amb la Unió Europea- es van exigir dues condicions. Una, que votés el 50% del cens. I dues, que els vots independentistes superessin el 55%. Montenegro va complir les dues condicions i va accedir a la independència. Al Sudan del Sud, les coses aniran en una línia molt similar: caldrà que s’acostin a les urnes el 60% dels electors, i que els vots a favor de la independència siguin el 50% més un. En ambdós casos es considera perfectament legítim, per tant, que la independència d’un país sigui proclamada amb el vot afirmatiu d’entre el 27,5% de l’electorat (Montenegro) i el 30% (Sudan del Sud). Això, sempre i quan els partidaris del «no» siguin incapaços de superar aquests percentatges, evidentment.

Hi ha vegades que alguns interessats, a casa nostra, pretenen marejar la ciutadania amb xifres falses, i afirmen que la independència de Catalunya només pot arribar si una majoria qualificada d’electors -i no de votants- s’hi pronuncia a favor. Diuen que la sobirania només és admissible si el 55% -o el 60%, o fins i tot el 66%- de tots els electors ho volen. Doncs no, Montenegro (i Sèrbia, i la UE) i el Sudan del Sud (i el Sudan) pensen que entre el 27,5% i el 30% és suficient, i que només fa falta que la idea no generi una oposició superior entre la resta de l’electorat. Aquest editorial no es posiciona a favor o en contra de la independència de Catalunya: tan sols pretén evidenciar que les xifres que fan falta per assolir la sobirania de forma legítima són més baixes del que sovint es diu o s’escriu.