Amb tres llengües vehiculars és més fàcil arraconar la llengua més feble, que no cal dir que ni és el castellà, ni és l’anglès. Si se li deixa un mins 33% (i això és suposar que el PP voldrà tractar les tres llengües en igualtat, cosa ben improbable), el gallec passa a estar en minoria en un dels pocs àmbits on podria ser hegemònic: les aules de les escoles. Jugada perfecta. El gallec ja no serveix ni per a això, sacrificat a l’altar del monolingüisme espanyol (d’això es tracta) amb tocs de bilingüisme anglòfon fals (com ho pensen aplicar immediatament? Amb quins professors? Amb quins materials?), per dissimular.

Fa uns dies, amb motiu d’unes jornades entre aranesos i ladins que van tenir lloc a la seu del CIEMEN, a Barcelona, la directora d’un centre de la Vall d’Aran va explicar un camí ben diferent per arribar no al trilingüisme, sinó al quadrilingüisme i, fins i tot, al pentalingüisme: immersió total en occità aranès, i introducció progressiva d’algunes assignatures en català, castellà, francès i -per als alumnes més grans-, anglès. La llengua més dèbil -l’occità- passa per davant de totes les altres, pesa molt més com a idioma vehicular. Només així es pot mirar de compensar mínimament la brutal diferència social i econòmica que hi ha entre la llengua pròpia del territori i totes les altres. Només així és possible intentar que els alumnes, efectivament, acabin els estudis dominant totes aquestes llengües, inclosa la minoritzada.

Feijóo i els pseudotrilingüistes ho saben, i precisament per això pretenen tractar el gallec com si fos una llengua en igualtat de condicions davant del castellà i l’anglès. Perquè saben que no és així, i perquè saben que és la forma més efectiva de perpetuar-ne la minorització sense que la gent faci grans escarafalls.