Si arribem als extrems de la generalització (sempre perillosos, altrament), podríem dir que hi ha dos tipus d’ecologistes: els de paraula i els de fets. Els primers els reconeixereu ràpidament: s’omplen la boca de teories verdes, de missatges la majoria de vegades catastrofistes, tenyits d’una pàtina sovint paternalista. Els segons també els reconeixereu ràpidament. Per tot allò que verbalment ometen, i per les seves accions.

En el món en què vivim, és molt senzill d’aparentar, de fer creure al veí que la teva actitud envers la vida i envers és el planeta és d’allò més ecològica. Però una altra és superar les temptacions que ens ofereix la vida moderna, acomodada i malbaratadora. I actuar en conseqüència.

No fa pas gaire vaig conèixer una parella d’aquests ecologistes de debò. Fins i tot sense consciència de pertànyer a aquesta classe de persones. Viuen, o intenten viure, en harmonia amb la natura. S’han construït una casa al camp amb materials totalment naturals (bàsicament fusta i maons de palla premsada) i fan un ús absolutament racional de l’aigua. Tant és així que fins i tot el lavabo (entengui’s: allò on els éssers humans fem les necessitats biològiques bàsiques i més ancestrals) no té aigua corrent. M’explico. A través d’un senzill sistema, les deposicions humanes es converteixen en adob que, posteriorment, serveix per adobar el petit hort que ells tenen.

És un petit gest, si voleu, un mode de vida en el qual s’ha de creure i que té les seves coses bones i les seves coses dolentes. O més que dolentes, incòmodes. Però que els honora i que els converteix en persones molt més nobles que aquests que s’omplen la boca de teories verdes i després són els primers a tenir piscina a casa, un cotxe que consumeix quantitats de benzina que haurien d’estar prohibides i que no saben viure sense l’aire condicionat l’estiu i l’hivern. Això sí: amb l’etiqueta verda a tot arreu.