Aquest dissabte vaig tenir la oportunitat d’assistir al 25è Congrés Nacional d’Esquerra. I com a tal, hi havia gran part de la seva militància. El que em proposo en aquest article, doncs, és constatar que la militància d’ERC és diferent a la resta de militàncies. Tant per a bé com per a mal. Però com ja he dit, diferent:

Tot va ser entrar al metro i poder-ho constatar, per primera vegada, a través de la localització d’un grup de gent sospitós de pagar quota a carrer Calàbria: mitjana edat, estètica progre i l’element essencial i determinant: el diari AVUI sota el braç.

Després d’aquest apunt, entre moltes altres coses absurd –podran pensar– vaig poder veure reiteradament i de forma obstinadíssima que la militància d’Esquerra Republicana de Catalunya parla català. Gairebé sempre parla català: Estrany, a Catalunya, parlar la llengua pròpia del país –també podran pensar, per cert.

I també curiosa aquesta militància –si més no una part–, que a través del seu vot proclama Secretari General del partit aquell qui ha aconseguit tenir més exvotants que votants encapçalant una llista. Sí, ho recorden bé; allò de l’horari de funcionari: de 8 a 3!

I per altra banda, hi ha una altra cosa que m’inquieta de la militància d’Esquerra: –o si més no, repeteixo, d’una part d’aquesta– és el que aconsegueix tenir la mateixa repulsa política tant per un convergent com per un socialista. Crec que en això alguns en són uns absoluts artistes –si no, vegin el numeret que van muntar en les presentacions de David Madí i Miquel Iceta com a invitats –pels mateixos dirigents del propi partit!– al Congrés Nacional del passat dissabte.

I per altra banda hi ha coses, és clar, que em semblen fantàstiques: com passar-se un dia sencer motivadíssim dins d’una sala amb tres tipus de cartolines a les mans i anar aixecant-les segons preferència; això, o també el record que traspuen certs càntics enmig d’un míting que recorden part de la tradició passada a la trinxera de l’extraparlametarisme independentista durant els anys 80.

Amb tot això i per moltes altres coses que em descuido, puc concloure sense cap mena de dubte que Esquerra és un partit diferent: –i no pas, simplement, pels plantejaments ideològics– sinó per les posades en escena com les que vaig poder veure el passat dissabte. Aquest Congrés era ordinari, però el proper de l’any 2009 serà extraordinari. Imaginin-se doncs, tot el què ens poden arribar a tenir preparats els republicans. Serà qüestió de tornar-hi, doncs.